Quan entrem en una catedral, un monestir, un palau o un teatre antic, gairebé sempre mirem primer. Observem la pedra, les columnes, les voltes, les pintures, els arcs, l’escenari o les empremtes que han deixat segles d’història.
Però hi ha una altra part del patrimoni que no podem tocar i que, moltes vegades, ni tan sols pensem que calgui conservar: el seu so.
Des de catedrals fins a teatres romans, cada espai té la seva identitat sonora.
Una veu no es comporta igual dins d’una gran nau gòtica que sobre l’escenari d’un teatre romà. Un cor es pot transformar completament quan canta sota una volta de pedra. Una conversa pot ser perfectament comprensible des de determinats punts d’un espai històric i perdre’s completament uns metres més enllà.
L’arquitectura també s’escolta.
I precisament aquí apareix un camp fascinant en què es creuen enginyeria acústica, història, arquitectura, arqueologia i tecnologia: l’acústica del patrimoni.
Avui disposem d’eines capaces de mesurar com es comporta realment el so en un monument, reconstruir digitalment espais que han canviat o fins i tot han desaparegut i permetre que una persona escolti, mitjançant una experiència virtual, com podria haver sonat un edifici segles enrere.
La recerca arqueoacústica contemporània utilitza mesuraments de resposta impulsiva, paràmetres acústics, models digitals i tècniques d’auralització per estudiar precisament aquesta relació entre els espais històrics i el so. En els darrers anys, la simulació i la virtualització s’han consolidat, a més, com una de les línies de més desenvolupament dins d’aquesta disciplina.
Què és l’acústica del patrimoni?
Quan parlem de patrimoni arquitectònic solem pensar en allò que es pot documentar visualment.
Una façana es pot fotografiar.
Una escultura es pot escanejar.
Un plànol es pot digitalitzar.
Els materials es poden catalogar.
Però un espai històric també té unes característiques acústiques determinades per la seva geometria, volum, materials, distribució arquitectònica i relació entre les superfícies que reflecteixen o absorbeixen el so.
Aquest comportament forma part de l’experiència de l’edifici.
L’arqueoacústica estudia precisament la relació entre so, persones i espais del passat. Es pot aplicar a coves, jaciments arqueològics, edificis religiosos, teatres, cambres, espais cerimonials i altres llocs on comprendre la propagació sonora pot aportar informació addicional sobre com s’utilitzaven aquests espais.
Això obre una pregunta apassionant:
Podem comprendre completament un edifici històric si sabem com es veia, però ignorem com s’escoltava?
Des del meu punt de vista, no sempre.
Especialment quan parlem d’edificis la funció dels quals estava directament relacionada amb la paraula, la música o els rituals.
Un teatre va ser construït per representar.
Una església va ser concebuda per acollir paraula, cant, música i litúrgia.
Una plaça podia funcionar com a lloc de reunió.
Una cova podia utilitzar-se per a activitats socials o rituals.
En tots aquests casos, estudiar el so ens pot proporcionar una dimensió del patrimoni que l’observació visual no pot oferir per si sola.
L’arqueoacústica: escoltar per entendre el passat
Una de les paraules que apareix més sovint quan investiguem aquest tema és arqueoacústica.
Tot i que pot semblar una disciplina molt especialitzada, la idea de fons és força senzilla: utilitzar eines de l’acústica per investigar llocs i cultures del passat.
El projecte ARTSOUNDSCAPES de la Universitat de Barcelona, per exemple, ha estudiat les relacions entre so, art rupestre i paisatges considerats significatius per societats antigues. La recerca en aquest àmbit intenta comprendre si determinades característiques acústiques van poder influir en la manera com alguns espais eren percebuts o utilitzats.
Això no significa afirmar que els nostres avantpassats calculessin paràmetres acústics exactament com ho fem avui.
Seria un error projectar els nostres mètodes actuals sobre societats completament diferents.
El que resulta interessant és plantejar una altra possibilitat: les persones sempre han escoltat els espais.
Encara que no disposessin d’un sonòmetre ni parlessin de temps de reverberació, podien distingir perfectament que determinats llocs amplificaven una veu, produïen ecos cridaners o modificaven el so d’una manera especial.
L’acústica ja hi era molt abans que existís l’enginyeria acústica com a disciplina.
No existeix una única acústica històrica
Hi ha una idea que considero fonamental quan parlem de patrimoni sonor: un edifici no té necessàriament una única acústica al llarg de tota la seva història.
Els espais canvien.
Canvien els materials, els revestiments, el mobiliari, els usos, els tancaments i, de vegades, fins i tot la geometria.
Un edifici pot haver patit incendis, guerres, restauracions, ampliacions o reformes. Pot haver passat d’utilitzar-se per a una funció a tenir-ne una altra de completament diferent.
I cada transformació pot modificar també el seu comportament acústic.
Un exemple recent és l’estudi del patrimoni acústic del Teatro Nuovo de Torí. Una recerca publicada el 2026 va reconstruir mitjançant simulació diferents configuracions històriques del teatre i va mostrar com els canvis arquitectònics, els materials i l’aforament van modificar la seva resposta acústica.
Aquí apareix un dels aspectes més interessants de la reconstrucció acústica històrica.
No sempre volem saber únicament com sona un edifici avui.
De vegades volem preguntar-nos:
Com sonava abans?
Com s’estudia l’acústica d’un monument històric?
I aquí hi ha precisament l’objectiu: explicar com s’estudia i es recrea l’acústica dels monuments històrics.
El procés pot variar molt segons l’edifici, el seu estat de conservació i les preguntes que vulguem respondre.
No és el mateix estudiar una catedral que continua en ús que un teatre romà parcialment destruït. Tampoc és igual treballar en un espai accessible que intentar reconstruir acústicament un edifici desaparegut.
Tot i així, hi ha diverses eines fonamentals.
1. Documentar la geometria de l’espai
Per entendre com es propaga el so necessitem conèixer la geometria.
Murs, sostres, voltes, columnes, graderies, obertures, galeries i elements arquitectònics afecten la trajectòria de les ones sonores.
Com més precís sigui el nostre coneixement de l’espai, més detallat podrà ser posteriorment el model acústic.
Aquí entren tecnologies com l’escaneig làser 3D, la fotogrametria i altres mètodes d’aixecament digital.
Aquestes tècniques permeten generar representacions tridimensionals molt detallades d’edificis i monuments, que posteriorment poden servir de base per a la documentació, conservació i recreació virtual del patrimoni. En la recerca sobre patrimoni cultural ja es combinen l’escaneig làser terrestre, la fotogrametria i els entorns digitals per documentar i reconstruir monuments històrics.
Però tenir un model geomètric perfecte no significa encara tenir un model acústic perfecte.
Aquest és només el principi.
2. Entendre els materials
Una paret de pedra no es comporta acústicament igual que una cortina.
Una superfície de fusta no respon igual que un gran vidre.
Un seient buit tampoc equival necessàriament a una persona asseguda.
Cada superfície absorbeix, reflecteix o dispersa una part determinada de l’energia sonora.
Per això, un model acústic necessita incorporar no només geometria, sinó també informació sobre els materials.
I aquí la qüestió es torna realment interessant quan volem reconstruir el passat.
Potser sabem com és una església actualment, però fa quatre segles podia tenir tapissos, mobiliari, paviments o elements litúrgics diferents.
Reconstruir-ne l’acústica històrica obliga aleshores a combinar enginyeria i documentació històrica.
No n’hi ha prou amb modelar.
Cal investigar.
Els mesuraments acústics: capturar l’empremta sonora de l’espai
Quan l’edifici existeix i hi podem accedir, tenim un avantatge extraordinari: el podem mesurar.
Un dels conceptes fonamentals és la resposta impulsiva de la sala.
Simplificant molt, la podríem imaginar com una mena d’empremta digital acústica de l’espai.
Emetem un senyal conegut i analitzem com respon el recinte.
A partir d’aquesta resposta podem estudiar diferents paràmetres que descriuen el comportament del so, com el temps de reverberació, la claredat, la força sonora, determinats indicadors d’intel·ligibilitat o la distribució temporal de les reflexions.
Les metodologies recents d’arqueoacústica utilitzen precisament respostes impulsives mesurades in situ i n’extreuen paràmetres com la reverberació, la claredat, el balanç espectral, la densitat d’ecos o la sensació d’envolupament.
Això ens permet deixar de parlar únicament de sensacions.
Podem dir:
«Aquest espai sembla molt reverberant».
Però també podem mesurar quant.
Podem percebre que una zona de l’edifici ofereix una veu més clara.
Però també podem comparar posicions.
Aquesta combinació entre percepció i mesurament és una de les parts que més m’interessen de l’acústica arquitectònica.
Perquè, al capdavall, treballem amb una cosa completament física que acaba convertint-se en una experiència humana.
El temps de reverberació i la personalitat dels edificis històrics
Si hi ha un concepte acústic que molta gent reconeix és el temps de reverberació.
Quan produïm un so dins d’un recinte, aquest no desapareix immediatament quan la font s’atura.
L’energia continua reflectint-se en les superfícies fins que va decaient progressivament.
En una habitació petita i absorbent, aquest procés pot ser molt ràpid.
En una gran església de pedra, pot prolongar-se molt més.
I aquesta reverberació influeix enormement en la nostra percepció.
Pot aportar majestuositat i sensació d’amplitud a la música.
Però un excés de reverberació també pot reduir la claredat de la paraula.
Per això no existeix una «bona acústica» universal.
Existeix una acústica més o menys adequada per a un ús determinat.
A Macústica treballem precisament en estudis i projectes de condicionament acústic per a espais especials com teatres, auditoris, sales de música i altres recintes, inclosos assaigs normalitzats de paràmetres com el temps de reverberació.
I quan entrem en patrimoni, apareix un repte addicional.
No volem esborrar la personalitat sonora de l’espai intentant convertir-lo en una cosa que mai no va ser.
Una catedral no ha de sonar com un estudi de gravació
Val la pena aturar-se en aquest punt.
En acústica solem parlar de millorar.
Però millorar no significa homogeneïtzar.
Una catedral té unes característiques arquitectòniques que formen part de la seva identitat.
Els seus grans volums, superfícies dures i voltes poden produir una reverberació molt acusada.
En determinats usos, aquesta reverberació pot dificultar la intel·ligibilitat de la paraula.
Tanmateix, eliminar-la completament també implicaria modificar radicalment l’experiència sonora de l’edifici.
En patrimoni acústic, el repte consisteix a trobar l’equilibri.
Macústica aborda precisament aquesta qüestió en el context de la rehabilitació d’edificis antics: qualsevol intervenció ha de considerar simultàniament geometria, materials, ús i restriccions patrimonials, evitant aplicar solucions genèriques que puguin alterar innecessàriament el caràcter de l’immoble.
Moltes vegades, la millor solució no és «posar més absorbent».
Primer cal preguntar:
Què volem conservar?
I després:
Què necessitem millorar?
Teatres romans: quan l’arquitectura també havia de projectar la veu
Els teatres històrics resulten especialment interessants perquè el seu funcionament estava directament relacionat amb el so.
Molt abans de disposar de sistemes moderns d’amplificació, la veu i la música havien d’arribar al públic mitjançant la mateixa arquitectura.
L’estudi acústic contemporani dels teatres romans permet analitzar com la geometria, les graderies i la configuració podien afavorir determinades condicions d’escolta.
El 2026 es va publicar una recerca sobre els teatres romans d’Herculà i Cales utilitzant reconstruccions virtuals i models acústics. El cas d’Herculà resulta especialment interessant perquè gran part del teatre continua enterrada i la seva restitució exigeix combinar informació arqueològica, documentació històrica i modelatge hipotètic.
Aquesta mena de treballs mostra perfectament la potència de l’acústica virtual.
Podem investigar un espai que avui ja no existeix en la seva configuració original.
No estem viatjant literalment al passat, evidentment.
Estem construint una hipòtesi acústica basada en la millor evidència disponible.
I aquesta diferència és important.
De les ruïnes al model acústic 3D
Imaginem que tenim un teatre històric parcialment conservat.
Primer documentem les ruïnes.
Després estudiem plànols, excavacions, referències històriques i paral·lels arquitectònics.
A partir de tota aquesta informació podem proposar una reconstrucció geomètrica.
Aleshores comença el treball acústic.
En el model assignem propietats a les superfícies i col·loquem fonts i receptors.
La font podria representar un actor sobre l’escenari.
Els receptors es podrien distribuir entre diferents posicions del públic.
A partir d’aquí simulem la propagació del so.
Podem estudiar quines zones reben més energia sonora.
On augmenta la claredat.
Com canvien les reflexions.
Què passa si modifiquem una superfície.
Quina diferència hi ha entre l’espai actual i una hipotètica configuració històrica.
Aquesta anàlisi no ens proporciona una màquina del temps.
Però sí una eina científica extraordinàriament potent per comprovar hipòtesis.
Simulació acústica: escoltar un edifici abans de ser-hi
Les simulacions acústiques són un altre dels pilars d’aquest procés.
A Macústica utilitzem la simulació com a eina per predir el comportament acústic dels espais i estudiar solucions abans d’executar-les. En la mateixa activitat de l’empresa, la simulació apareix integrada tant en acústica ambiental com arquitectònica i en l’anàlisi predictiva de diferents situacions.
Aplicada al patrimoni, aquesta capacitat adquireix una altra dimensió.
No només podem preguntar-nos com funcionarà una intervenció futura.
També podem intentar reconstruir una configuració passada.
Això permet comparar diferents hipòtesis històriques sense tocar físicament el monument.
I en patrimoni això resulta especialment interessant, perquè qualsevol intervenció real pot estar limitada per criteris de conservació.
Un model virtual, en canvi, permet experimentar.
Podem provar.
Comparar.
Tornar enrere.
Canviar una superfície.
Recuperar hipotèticament una coberta desapareguda.
Modificar un aforament.
Introduir persones.
Estudiar diferents posicions de l’emissor.
Tot això sense col·locar ni un sol panell sobre una paret històrica.
Auralització: quan una simulació es pot començar a escoltar
Arribem aleshores a una de les meves parts preferides: l’auralització.
Un model acústic ens pot oferir gràfics, paràmetres i mapes.
Tot això és enormement útil per a un enginyer.
Però imaginem ara que volem explicar el resultat a un historiador, a un arquitecte, a un responsable de patrimoni o simplement al públic general.
Podem ensenyar una corba.
O podem permetre que escolti el resultat.
Això és, en essència, el que permet l’auralització.
A partir d’una resposta acústica mesurada o simulada podem processar una gravació per aproximar-nos a com es percebria aquesta font sonora dins de l’espai estudiat.
Podem enregistrar una veu en condicions controlades i escoltar com podria sonar des de diferents posicions de l’edifici virtual.
L’auralització s’utilitza actualment tant en recerca acústica com en recreacions patrimonials i experiències de realitat estesa.
De sobte, el patrimoni acústic deixa de ser únicament una col·lecció de números.
Es converteix en una experiència.
Incloent escaneigs 3D, simulacions i experiències immersives
Aquesta combinació tecnològica està obrint possibilitats que fa no gaire temps haurien semblat ciència-ficció: incloent escaneigs 3D, simulacions i experiències immersives, podem reconstruir no només com es podia veure un espai històric, sinó també aproximar-nos a com es podia escoltar.
I quan combinem imatge i so, la sensació canvia completament.
Un model tridimensional ens permet moure’ns virtualment per un edifici.
Una simulació acústica ens proporciona informació sobre com es propaga el so.
L’auralització converteix aquesta informació en una experiència auditiva.
I la realitat virtual o augmentada ho pot reunir tot dins d’un mateix entorn.
Macústica ja treballa amb conceptes com la simulació acústica 3D, l’auralització i el so espacial aplicats a entorns virtuals, on la localització i el comportament del so són fonamentals per crear una experiència creïble.
Notre-Dame: reconstruir segles d’història també a través de l’oïda
Un dels exemples més interessants dels darrers anys és Notre-Dame de París.
La seva història arquitectònica, les seves transformacions i l’incendi de 2019 han impulsat nombrosos treballs relacionats amb la documentació i reconstrucció del seu patrimoni acústic.
Investigacions recents han desenvolupat models acústics corresponents a diferents períodes històrics de la catedral per crear auralitzacions i experiències audiovisuals en què es combinen música, arquitectura i so històric. Alguns d’aquests treballs han partit d’escaneigs 3D de l’interior per construir models geomètrics posteriorment adaptats a diferents configuracions històriques.
La idea em sembla especialment potent.
Podem contemplar una reconstrucció gràfica d’una catedral medieval.
Però si, a més, escoltem com una interpretació musical canvia a mesura que ens desplacem virtualment per l’espai, la nostra comprensió deixa de ser purament visual.
L’edifici es comença a sentir.
Experiències immersives: de l’estudi científic a la divulgació
L’acústica patrimonial no ha de quedar necessàriament limitada a un laboratori.
També es pot convertir en una eina fantàstica de divulgació.
Actualment hi ha projectes que utilitzen àudio binaural, recreacions històriques, so espacial i experiències virtuals per apropar el patrimoni acústic al públic.
Una experiència desenvolupada al voltant de Notre-Dame i avaluada el 2026, per exemple, utilitza àudio binaural i paisatges sonors històricament informats per apropar al visitant diferents moments de la història sonora de la catedral. Els mateixos investigadors insisteixen que aquestes recreacions s’han d’entendre com a escenaris plausibles construïts a partir de la documentació disponible, i no com una reproducció indiscutible del passat.
Aquest matís és fonamental.
Quan reconstruïm el so històric hem de mantenir la mateixa prudència que tindria un restaurador.
Hi ha informació que coneixem.
Hi ha informació que podem mesurar.
Hi ha informació que podem documentar.
I hi ha parts que necessàriament hem d’interpretar.
Una bona reconstrucció no amaga aquesta incertesa.
L’explica.
Quan el mateix monument es converteix en un escenari immersiu
Hi ha, a més, una altra possibilitat: utilitzar l’edifici històric real com a part de l’experiència.
La referència de LUMINISCENCE a la Catedral del Bon Pastor de Sant Sebastià és un exemple recent de com el patrimoni, la projecció visual, la música i el so immersiu es poden combinar per generar una experiència cultural dins del mateix monument. L’espectacle utilitza projeccions de 360 graus, música i un sistema de so distribuït al voltant del públic, aprofitant també l’acústica natural de la catedral.
Aquí ja no estem parlant necessàriament de reconstruir científicament una acústica desapareguda.
Estem parlant d’utilitzar la identitat acústica existent com a part d’una nova manera d’interpretar el patrimoni.
I aquesta distinció també és interessant.
L’acústica del patrimoni pot servir per investigar.
Per conservar.
Per restaurar.
Per dissenyar.
I també per emocionar.
El so com a document històric
M’agrada pensar en els mesuraments acústics d’un monument com una forma de documentació.
Tenim aixecaments arquitectònics.
Fotografies.
Plànols.
Inventaris.
Estudis de materials.
Per què no conservar també informació sobre com respon acústicament l’edifici?
Una resposta impulsiva mesurada avui es pot convertir en un document molt valuós demà.
Especialment si l’edifici pateix una modificació important.
La recerca actual planteja precisament la necessitat de protocols reproduïbles que permetin documentar acústicament espais patrimonials i utilitzar aquests mesuraments posteriorment tant per a l’anàlisi com per a les auralitzacions.
Això pot permetre comparar l’abans i el després d’una intervenció.
O preservar informació sonora d’un espai que podria canviar.
La conservació patrimonial pot ser visual, estructural i material.
Però també pot ser acústica.
Es pot restaurar l’acústica d’un edifici històric?
La pregunta és molt més complexa del que sembla.
Primer hauríem de saber quina acústica volem recuperar.
L’actual?
L’original?
La corresponent a un període històric concret?
La de l’edifici ple de persones?
La d’una celebració determinada?
La d’una època en què existien elements interiors que després van desaparèixer?
Un edifici amb centenars d’anys pot haver tingut múltiples identitats acústiques.
Per això prefereixo parlar de reconstruccions acústiques històricament informades abans que transmetre la idea que sempre podem recuperar «el so veritable» del passat.
Ens hi podem aproximar amb molt de rigor.
Però sempre hem de reconèixer quina part procedeix de mesuraments i quina part procedeix d’una hipòtesi.
Patrimoni i intervenció acústica: conservar sense congelar
Un escenari completament diferent apareix quan el monument continua en ús.
Es pot convertir en museu.
Sala de concerts.
Església.
Centre cultural.
Auditori.
Hotel.
Espai institucional.
Aleshores hem de compatibilitzar la conservació i l’ús contemporani.
Hi pot haver problemes d’intel·ligibilitat.
Excés de reverberació.
Soroll d’instal·lacions.
Manca d’aïllament.
Vibracions.
Noves necessitats tècniques.
Però no podem tractar un edifici històric com si fos una obra nova.
A Macústica defensem precisament aquest enfocament quan treballem en rehabilitació acústica d’edificis antics: primer cal diagnosticar el problema i després buscar solucions compatibles amb la geometria, els materials, l’ús i les restriccions patrimonials de l’immoble.
El patrimoni no s’hauria de convertir en una excusa per acceptar una mala acústica.
Però l’acústica tampoc s’hauria de convertir en una excusa per destruir el patrimoni.
La reversibilitat adquireix una importància especial
Quan intervenim en edificis de valor històric, les solucions reversibles o poc invasives poden resultar especialment interessants.
Elements tèxtils.
Tractaments integrats en el mobiliari.
Sistemes desmuntables.
Solucions discretes.
Intervencions localitzades.
Tractaments que no ocultin elements arquitectònics rellevants.
No existeix una recepta universal.
Precisament perquè cada edifici té la seva pròpia acústica, la seva pròpia arquitectura i les seves pròpies restriccions.
Aquest és el punt que més m’interessa repetir: la solució comença pel diagnòstic, no pel catàleg de materials.
Macústica aplica aquesta mateixa lògica en els seus treballs de rehabilitació acústica, en què diferencia entre aïllament, condicionament i control d’instal·lacions abans de definir qualsevol intervenció.
Què podem aprendre del so d’una catedral?
Pensem en una gran catedral.
Podem estudiar com es distribueix una veu des de l’altar.
Què passa amb un cor.
Com es comporta un orgue.
Com canvia l’escolta entre la nau central i les laterals.
Quin efecte produeixen les voltes.
Què passa quan hi ha públic.
Com varia la resposta entre diferents posicions.
Tot això ens pot ajudar tant a comprendre històricament l’edifici com a utilitzar-lo millor avui.
Potser descobrim que una determinada posició funciona especialment bé per a una actuació.
O que una intervenció proposada podria alterar una reflexió important.
O que el principal problema no és el temps de reverberació, sinó la manca de claredat en determinades zones.
L’acústica de sales consisteix precisament a comprendre aquestes relacions abans d’intervenir.
I què podem aprendre d’un teatre romà?
En un teatre romà, les preguntes són diferents.
Com arribava la veu des de l’escenari fins a les últimes files?
Quin paper tenien les primeres reflexions?
Com podia afectar la presència de públic?
Quines diferències hi ha entre l’estat actual de les ruïnes i l’espai quan estava complet?
Les investigacions d’Herculà i Cales mostren precisament com la reconstrucció tridimensional i la simulació acústica permeten comparar espais històrics amb diferents graus de conservació i estudiar configuracions que actualment ja no existeixen físicament.
I això amplia enormement les possibilitats de l’arqueologia.
Ja no observem únicament formes.
També estudiem funcions.
Escoltar pot canviar la nostra interpretació de l’arquitectura
Una reconstrucció virtual pot revelar aspectes que un plànol no fa evidents.
Potser dos espais visualment semblants tenen comportaments acústics molt diferents.
Potser una modificació arquitectònica aparentment petita canvia de manera important la claredat de la paraula.
Potser determinats llocs tenen unes reflexions especialment cridaneres.
Quan comencem a analitzar aquests factors, l’arquitectura deixa de ser exclusivament forma.
Es converteix també en comportament sonor.
I això és especialment important quan pensem en espais històrics destinats a reunions, cerimònies, representacions o música.
El futur del patrimoni també serà sonor
La digitalització del patrimoni avança ràpidament.
Tenim models tridimensionals cada vegada més detallats.
Realitat virtual.
Realitat augmentada.
Fotogrametria.
Escaneig làser.
Visites digitals.
Bessons virtuals.
Però si volem que aquestes recreacions siguin realment immersives, hem de prestar atenció al so.
Un model visual espectacular d’una església pot perdre gran part de la seva credibilitat si una veu sona com si hagués estat enregistrada en una habitació convencional.
L’acústica aporta una cosa que la imatge no pot substituir: la sensació espacial.
Macústica ja treballa en l’àmbit de la simulació i l’auralització aplicades a espais virtuals, precisament perquè la percepció d’un entorn també depèn del fet que el so respongui de manera coherent a les seves dimensions i característiques.
Què necessita una bona reconstrucció acústica històrica?
Des del meu punt de vista, una reconstrucció convincent necessita diverses coses.
En primer lloc, una bona documentació històrica.
Després, una geometria fiable.
També necessitem informació raonable sobre els materials.
Si l’edifici existeix, els mesuraments acústics poden servir per calibrar el model.
Després hem de definir clarament quin període històric volem reproduir.
I, sobretot, hem de ser transparents respecte de la incertesa.
Com més antic o incomplet sigui l’espai, més gran pot ser la part interpretativa.
L’objectiu no hauria de ser presentar una reconstrucció com una veritat absoluta.
L’objectiu hauria de ser construir la hipòtesi acústica més raonable que permeti l’evidència disponible.
Això és molt més interessant des del punt de vista científic.
Mesurar abans de transformar
Hi ha una idea que es repeteix en molts àmbits de l’enginyeria acústica i que, en patrimoni, adquireix encara més importància:
abans de modificar un espai, convé entendre’l.
Una intervenció pot alterar elements que semblaven secundaris i que, tanmateix, tenien un paper important en la resposta acústica.
Podem canviar superfícies.
Afegir equipament.
Modificar mobiliari.
Instal·lar sistemes audiovisuals.
Canviar l’ús.
Introduir climatització.
Cada decisió pot afectar el comportament sonor.
Per això el mesurament previ i la simulació es poden convertir en eines de conservació.
No serveixen únicament per resoldre problemes després d’una obra.
També ens poden ajudar a preveure’ls.
Acústica, història i enginyeria: disciplines que necessiten parlar entre elles
Un dels aspectes més atractius de l’acústica patrimonial és precisament que obliga a treballar de manera interdisciplinària.
L’enginyer necessita l’historiador.
L’historiador pot necessitar l’arqueòleg.
L’arqueòleg necessita informació arquitectònica.
La reconstrucció digital pot requerir especialistes en fotogrametria o escaneig.
L’experiència immersiva necessita so espacial.
I tot això ha de conviure amb els criteris de conservació del monument.
La recerca sobre patrimoni acústic avança precisament mitjançant aquest tipus d’enfocaments combinats, en què els mesuraments, el modelatge, la documentació històrica i les experiències virtuals es complementen.
Això fa que el resultat sigui molt més ric.
Perquè, al capdavall, no estem estudiant únicament un edifici.
Estem intentant comprendre com l’experimentaven les persones.
Escoltar el passat per conservar millor el futur
Durant molt de temps hem conservat el patrimoni principalment a través d’allò que podem veure.
I té tot el sentit.
Però els nostres edificis històrics mai no van ser muts.
Van estar plens de veus.
Música.
Campanes.
Cerimònies.
Representacions.
Passos.
Converses.
Treball.
Celebracions.
Silencis.
Ecos.
Tot això va formar part de la vida d’aquests espais.
L’acústica del patrimoni ens permet recuperar una part d’aquesta dimensió perduda.
De vegades mitjançant mesuraments.
D’altres, mitjançant documentació històrica.
Mitjançant escaneigs i models tridimensionals.
Mitjançant simulacions acústiques.
Mitjançant auralització.
O mitjançant experiències immersives capaces de traslladar-nos, encara que només sigui durant uns minuts, a una altra manera d’escoltar un edifici.
No es tracta de romantitzar el passat.
Es tracta d’estudiar-lo millor.
I també de reconèixer una cosa que, per als qui treballem en acústica, resulta evident: els espais tenen so propi.
Cada volta, cada mur, cada volum i cada material participa en allò que escoltem.
Des de catedrals fins a teatres romans, cada espai té la seva identitat sonora.
Conservar-la, documentar-la o reconstruir-la ens pot ajudar no només a comprendre com sonava la nostra història, sinó també a prendre millors decisions sobre com volem preservar aquests espais en el futur.
A Macústica Ingeniería treballem en el control de l’acústica, el soroll i les vibracions mitjançant estudis, assaigs i simulacions acústiques, inclosos projectes d’acústica arquitectònica, acústica de sales i rehabilitació. Perquè quan estudiem un espai no ens interessa únicament quant so hi ha: ens interessa entendre com es comporta i per què.
