Quan entres a una església, un temple budista, una mesquita o qualsevol espai sagrat, immediatament es percep una cosa especial. De vegades ni tan sols saps què és, però ho sents. I aquesta “alguna cosa” moltes vegades no està en allò que veus, sinó en com sona el lloc. La manera com el so es comporta en aquest espai —com s’eleva, com reverbera, com s’atura— té un impacte profund en l’experiència espiritual.
Hem treballat en diversos entorns on allò sagrat es viu amb recolliment, cant o silenci, i l’acústica no és casual. És aquí per acompanyar moments d’introspecció, comunió i connexió. És el marc invisible que potencia tota la resta.
El so no només se sent, se sent
En molts rituals i tradicions, el so hi té un paper protagonista. No només és fons: és mitjà d’expressió espiritual. Els cants gregorians, els mantres, els precs col·lectius, les campanes, els bols tibetans… tots estan dissenyats per ser sentits, no només escoltats.
Hi ha espais on hem vist que un simple cant, quan es prolonga gràcies a una bona reverberació, sembla surar a l’aire. És com si aquesta nota tingués vida pròpia, com si emboliqués les persones i les portés cap a dins, cap a allò íntim. Aquesta experiència emocional que genera el so ben dirigit, al lloc correcte, pot ser més poderosa que qualsevol imatge.
Al contrari, també hem viscut espais que visualment eren bonics, però on el so es perdia, sec i pla. I això ho canvia tot. L’emoció es dilueix. El prec no et toca. La cerimònia es torna freda.
Arquitectura: la base del so sagrat
Els llocs sagrats tradicionals solen tenir certes característiques comunes: sostres molt alts, voltes, ús de pedra o marbre, escassetat de materials absorbents. Tot això genera un efecte concret: el so es perllonga.
És a dir, la reverberació no és un accident. És disseny. L’arquitectura d’aquests espais s’ha pensat per amplificar l’espiritualitat a través del ressò, del temps que triga un so a desaparèixer. El resultat: les veus sonen “més grans”, els cants semblen surar, i els silencis… també es tornen sonors.
Ens ha passat més d’una vegada estar sols en un temple buit, picar de mans suau i quedar-nos escoltant com rebota durant segons. Aquest simple gest et fa sentir que el lloc té “ànima”. No és una cosa tècnica: és gairebé místic.
Ritme, repetició i ressonància
En moltes tradicions espirituals, la repetició de sons té una funció específica: crear un estat de concentració i de connexió. El cant d’un mantra, per exemple, no es repeteix perquè sí. Cada repetició és un pas cap a dins, una volta més al silenci interior.
Però perquè aquesta repetició funcioni bé, l’espai ha d’acompanyar. Si la sala té bon ressò, cada síl·laba s’allarga, es barreja amb la següent, i genera una mena de vibració envoltant. Hem tingut la sort de ser a sales on aquest efecte és gairebé hipnòtic. El so t’envolta i t’oblides del temps.
I això no passa a qualsevol lloc. En una sala amb una mala acústica, aquest mantra es torna avorrit, monòton, sec. En canvi, en un bon entorn es converteix en una experiència emocional.
Instruments sagrats: l’espai també els toca
Instruments com ara campanes, bols tibetans, flautes o tambors s’usen en moltes religions no només pel seu so, sinó per com aquest so interactua amb l’espai.
La vibració del so viatja, rebota, es barreja amb l’entorn. Fins i tot el silenci sona diferent en aquests llocs. Sí, el silenci també té cos.
Dissenyar un espai espiritual sense pensar en el so és, literalment, com compondre una oració sense paraules.
El sagrat i el sonor van de la mà
Des de cultures ancestrals fins a les religions actuals, el so s’associa amb allò diví. Hi ha texts que afirmen que l’univers va començar amb un so. A l’hinduisme, aquest so és “Om”. Al cristianisme, es parla del Verb. A l’islam, l’Alcorà és recitat, no només llegit. El judaisme té el shofar. El budisme, els gongs. El so és vehicle espiritual.
Per això, qualsevol espai destinat a allò sagrat hauria de parar atenció a la seva acústica. No es tracta només que “senti bé”, sinó que se senti bé. Que l’espai ressoni amb la intenció per a la qual fou creat.
Què hi aporta l’acústica moderna?
Avui, gràcies a la tecnologia, tenim eines que permeten dissenyar o restaurar espais sagrats cuidant-ne la dimensió sonora. Podem:
- Simular en 3D com sonarà un espai abans de construir-lo.
- Calcular el temps de reverberació ideal segons el tipus de pràctica espiritual.
- Incorporar materials absorbents que no alterin l’estètica original.
- Corregir defectes acústics sense perdre l’ànima del lloc.
En un dels projectes en què vam participar, vam adaptar una capella petita que tenia problemes d’intel·ligibilitat. L’espai era bonic, però no s’entenia res. “Ara se sent millor”.
Restaureu sense perdre l’ànima sonora
Quan treballem amb espais antics, és fonamental respectar-ne el caràcter. Molts d’aquests llocs van ser dissenyats acústicament sense tecnologia, només amb intuïció, experiència i sensibilitat. Restaurar sense alterar aquesta essència és un art.
A esglésies, per exemple, es poden fer servir elements acústics que imiten la textura i el color de la pedra, però que ajuden a millorar la intel·ligibilitat. A sales de meditació modernes, es poden incorporar formes corbes i materials càlids que generen reverberació justa, sense arribar a l’excés.
L’equilibri és la clau: que soni càlid, envoltant, però també és clar. Que emocioni, però no aclapara.
Conclusió natural: escolta abans de construir
L´espiritualitat es viu amb tot el cos. No n’hi ha prou de veure, també cal escoltar. I no ens referim només a allò que diuen els altres, sinó a com sona el mateix espai.
Dissenyar un lloc sagrat sense pensar en el so és deixar fora una dimensió sencera de l’experiència. El so guia, envolta, emociona… i de vegades, fins i tot sana. Així que, si penses en construir o restaurar un espai de pregària, meditació o reunió espiritual, comença per aquí: per escoltar.
